Art, convivència i transformació social




C/Jaume Piquet, 23  08017 Barcelona



divendres 11/11/11 15:24
Jordi Madern, ànima del Foix de Sarrià

“Treballar, treballar i treballar. Llegir, llegir i llegir. Estudiar, estudiar i estudiar, i caminar, caminar i caminar”

Amb els anys he arribat a la conclusió que no és que hi hagi una pastisseria que sigui la millor de Barcelona sinó que estem tant acostumats a la nostra que quan provem un dolç d’una altra ens sembla, com a mínim, diferent. La meva, de tota la vida, és el Foix de Sarrià (o la Foix, o can Foix). Els croissants de xocolata, el gelat de crema, l’orxata , els diplomàtics..., cada client tenim les nostres pastes fetitxe. A continuació podreu llegir la transcripció d’un fragment de l’agradable i entranyable conversa que vam mantenir amb en Jordi Madern, que fa molts anys que s’encarrega de tirar endavant el negoci.

Què s’ha de fer perquè un negoci duri 125 anys?
A en Foix quan li preguntaven què aconsellava als joves per sortir endavant a la vida, ell deia: -Treballar, treballar i treballar. Llegir, llegir i llegir. Estudiar, estudiar i estudiar, i caminar, caminar i caminar. O sigui això vol dir pencar, entens? Has de fer les coses amb ganes i amb ganes de fer-les ben fetes. En Foix pare li deia al personal: -Sobretot vull qualitat. També és important mirar de connectar amb la gent del barri i del país. Em penso que no hi ha cap altre secret.

Com va començar tot plegat?
Això va començar quan el pare d’en Foix, que era dels Torrents de Lladurs, se’n va anar a treballar de pastisser a Manresa. Allà va aprendre l’ofici, es va casar amb la Paulina Mas, la mare d’en J.V. Foix, i llavors, sent ja cap d’obrador, uns parents de Sarrià li van proposar que vingués aquí. Al 1886 van obrir la botiga. Aquesta habitació on som ara (el despatx d’en Jordi Madern del Foix de baix) era la d’en Foix. De jove ajudava els seus pares en moments puntuals. Cap el 1918 es va posar a escriure i va fundar diverses publicacions.
Quan esclata la guerra en Foix deixa tota la cosa dels diaris, perquè no es vol barallar amb ningú i es refugia aquí. Decideix quedar-se enlloc d’emigrar. Això li va servir d’amagatall. Els que venien buscant el Foix escriptor, veien un pastisser i no s’imaginaven que aquell pastisser pogués ser un dels fundadors d’Acció Catalana, ni que hagués fet un diari que es deia Amics de les Arts.
La seva germana Carolina venia al meu poble, Sant Llorenç de la Muga, i quan jo vaig tenir 14 o 15 anys va proposar als meus pares que jo vingués cap a Barcelona. No us podeu imaginar com era la vida allà. Jo tinc la sensació que he viscut l’Edat Mitjana. Vaig venir a aprendre l’ofici i l’any 1969, en Foix em va dir que em fes càrrec de la pastisseria. Jo em penso que gràcies a això ell es va poder dedicar més a escriure. Ara jo pràcticament faig de patum i l’obrador, que és el més important, el porta el meu germà, l’Oriol, que té 20 anys menys que jo.

La pastisseria té una relació molt forta amb el barri. Com la veu?
Un personatge com J.V. Foix, de l’any 50 fins que va morir, era un seguit de gent que anava a veure’l a casa. Va ser Premi Nacional de literatura, el van proposar per al premi Nobel... Això li va donar a can Foix, un d’això de casa important. Fins i tot el New York Times recomanava visitar la pastisseria.
El barri i la pastisseria han tingut uns canvis molt importants. Un dels nostres lemes és mantenir la tradició i al mateix temps innovar. Abans la gent només menjava postres els diumenges, la venda de pastisseria diària era insignificant. Ara la gent menja més rebosteria però busca coses més lleugeretes, no tant dolces.

I socialment com veu Sarrià?
Fins a l’any 50 el passeig de la Bonanova eren tot torres, cada torre era una família. A les Tres Torres igual. Aquí, al tros de Sarrià és on hi havia més pisos, més gent de barri. El Foix de la plaça de Sarrià tenia clients més aristòcrates, per tant amb prou feines els veies; venia la minyona, el criat, el majordom... inclús encara em sembla que n’he vist algun, cosa que ara és molt anacrònica. Ara hi ha hagut un canvi, quantes torres hi ha on només hi visqui una família? Potser a Pedralbes algunes, però escasses.

Què en penseu de moviments veïnals com el dels indignats?
A mi no m’estranya, jo també ho estic d’indignat. Quan veus que hi ha una caixa on els directors han cobrat set i vuit milions d’euros cada any fins quatre dies abans de la fallida... I vas allà per demanar un crèdit per comprar una màquina i et diuen que no et poden deixar diners... Cada vegada que conec algun diputat i tot això, els dic que s’han d’afanyar a posar-se tots d’acord perquè si no això farà un pet com un aglà.
Jo crec que les democràcies només aguanten amb un mínim de nivell de vida, no pot existir si la gent només està pendent de si menjarà o no. Un dels perills que hi ha ara és que surti un boig. Quan van pujar el Führer o Mussolini va ser amb una crisi d’aquestes així i ja veus com ho van arreglar. La situació és diferent però perillosa.

Com veu el futur?
Hi ha una tendència entre el jovent que ho ha trobat tot fet que volen que els hi facin tot els altres. Aquí ens hem de posar tots a pencar. Es pensen que per tenir una carrera ja no han de fer res més, i aquí s’ha de treballar del que sigui, s’ha de menjar. Si fóssim en un societat primària hauríem de treballar la terra per menjar, per tant s’ha de treballar d’alguna cosa o altra. El benestar baixarà per més que diguin els polítics que l’aguantaran. És curiós perquè en Foix, que va morir el 1987, uns anys abans va dir que aquí veuríem fer col·lectes internacionals per portar menjar. Jo li vaig preguntar: -Tant malament ho veu? i va dir: -Sí, perquè intueixo que la gent està vivint molt per sobre de les seves possibilitats i això portarà el país a la misèria.

I el futur del Foix de Sarrià?
Nosaltres intentarem sobreviure, no ens queda altre remei. Ara trobes que la gent no té tants diners i per tant no gasta tant, i aquí et trobes amb unes vendes que baixen i amb unes despeses que pugen, i això com ho resols?
La gent és molt sensible als preus, nosaltres ens hem passat tres anys sense tocar-los i aquest any, alguns els hem tocat una mica perquè, és clar, el cacau ha pujat un trenta per cent, el sucre ha pujat un vint, la farina, la llum...
Arriba un punt que dius, això no ho aguantarem. El que no farem mai és baixar la qualitat. N’hi ha que cauen en la temptació de comprar un producte més barat i en això no hi entrarem mai. Cada vegada que pugem preus penses que hi haurà algú que ja no ho podrà comprar i és una veritable angoixa, sembla que els vulguis foragitar. Per exemple abans els panellets es compraven a pes, ara es fa per peces, però és curiós perquè aquest any, tot i fer els panellets més petits perquè a la gent no li surti tant pes, amb tot això, hem venut més panellets que l’any passat. Vol dir que ha entrat més gent i això és un bon senyal.

Voleu afegir alguna cosa?
Nosaltres esperem continuar fent anys, fent qualitat i intentant estar a l’alçada de la gent de Sarrià. Esperem que els hàbits de la gent no canviïn fins arribar a l’extrem que no tinguem sentit.


Text: Dani Clavera
Fotografia: Eugeni Aguiló


Gent del Barri

...
 Qui som                          
 Fotografies              
 Rebre info (newsletter)
 bcn.cat/cccasaorlandai
 Altres enllaços          
 Descàrregues              
 La Remor del pati         
 Facebook                  
 Twitter                  
 MySpace                  
 Contacte                         
 info@casaorlandai.cat
 93 252 42 62
plànol de situació |1| |2|

< Març 2015  >
dldtdcdjdvdsdg
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031 
 Admin